Per un feminisme de germanes de terra

La primavera s’intueix, i hi ha una llavor que germina i que lluita per créixer. Sola, comença a obrir-se pas, trencant la terra, a poc a poc, al ritme del sol, anirà creixent. Però per a nàixer i créixer també necessita l’aigua. I si no hi arriba, lluitarà per trobar-la.

Germana,

nosaltres

també som així. Ens obrim pas com les llavors. A primera vista semblen invisibles, però creixen amb la força de les nostres veus en un territori ple de vida que no deixa de teixir comunitat gràcies a les nostres mans i a les nostres paraules.

També som part de la vida dels nostres pobles: cançó de bressol, arrel, batec. I com eixes llavors que s’enganxen en la llana de les transhumants per a germinar a milers i milers de quilòmetres del seu lloc d’origen, resistim i lluitem. I mirem les que ens van precedir i sabem per què no podem callar més.

Diuen que el 8 de març és de totes.

Però el que es reflecteix en els mitjans i en les xarxes no sol ser així. Perquè sovint ens quedem en la superfície i no anem més enllà de les ciutats, i d’anomenar i celebrar les dones dels cercles estrictament culturals.

On quedem les dones rurals? Com reivindicar-nos? Com traure de l’ombria el que no es coneix? Com valorar unes mans que treballen però que, a vista de molts, continuen sent invisibles?

Les dones rurals, en aquest sistema capitalista, tecnocràtic i urbanocèntric, hem estat sempre doblement marginades, doblement oblidades: per ser dones i per ser rurals.

Dones rurals,

germanes d’un fill únic, dones de, filles de, germanes de, netes de, nebodes de…

Sempre en l’ombra, però carregant tot el pes. Propietàries de no res, però encarregades de tot.

Ja és hora de retre homenatge al treball i a la suor de dones com les nostres àvies i les nostres mares, que tant van treballar la terra i que alhora van carregar amb la motxilla de les cures domèstiques a l’ombra, en el silenci més absolut.

Cal anomenar-les una a una. 

Servir d’altaveu perquè les seues veus ressonen.

Contar que també van ser: que són i seran dones fortes de terra que la majoria de les vegades no van poder triar ni decidir. Que a base de renúncies, creixent en una casa construïda sobre fonaments de desigualtat i masclisme, ens van obrir camí a les altres.

I no:

no ens oblidem tampoc d’aquelles que hui, encara que volgueren, no poden fer vaga ni vindre a la manifestació.

Perquè continuem sent nosaltres les que cuidem: les persones, el ramat, els cultius, els camps i els boscos. I —com no— no podem oblidar-nos de totes les companyes migrants que treballen en situacions precàries plenes d’abusos i masclisme en el nostre territori. Elles, dones, rurals i migrants, triplement marginades.

Hi insistim.

Ja és hora de canviar la forma de mirar.

Sempre hem estat ací. Treballant la terra, cuidant, sent l’arrel invisible però essencial que feia que la llar seguira en peu. Malgrat totes les dificultats que van tindre les que ens van precedir i les dificultats que encara tenim.

No, no necessitem que ningú ens salve.

Volem espais i altaveus: som ací, érem ací; volem continuar sent-hi.

Volem que l’Administració no pense només a satisfer les demandes de les ciutats, perquè nosaltres també necessitem serveis bàsics. Volem poder decidir si anar-nos-en o quedar-nos-hi. Volem deixar de ser ciutadanes de segona. Volem sobirania alimentària, ramaderia extensiva i agroecologia. Volem crear comunitats, mantindre-les, ajudar-nos sempre les unes a les altres. Sentir-nos reconegudes i secundades.

I volem ser un exemple per a les xiquetes del futur, siguen o no les nostres filles o les nostres netes. Volem dir-los que aquesta també és la seua terra. Que aquesta cultura plena d’animals, arbres, territoris i persones també és d’elles. Que d’ací venim i és cap a on anem. Perquè no ens en volem anar. Perquè creiem que altres formes de vida, de relació i de producció són possibles, més enllà d’aquest sistema explotador, i que els nostres marges tenen molt a ensenyar i nodrir. 

Auzolan en basc,

a vecinal en aragonés,

facendera en lleonés,

sestaferia en asturià,

roga en gallec,

a tornallom en valencià,

a cumuña en càntabre,

a jova en català,

a vediau en aranés…

Treballs comunals, mans que cuiden i ajuden. Una forma natural de treball per a realitzar moltes feines del camp o de l’entorn rural, en general, que alimentaven i donaven vida als nostres pobles. Ara, més que mai, hem de recuperar aquestes paraules, i —sobretot— donar vida de veritat a tot el que aquestes paraules del nostre territori contenen. Hem de continuar teixint xarxes en el medi rural, contar, parlar, alçar la veu, ajudar-nos les unes a les altres. Formar part de l’arrel i de les branques.

Perquè el nostre territori no està buit, per més que us hàgeu obstinat a buidar-lo.

Perquè continuem ací, perquè som vives ací.

Per un feminisme de totes,

per un feminisme de germanes de terra.