Per un feminisme de germanes de terra: Manifest 2020 per les dones rurals

Aquest març no ens ha portat la primavera; ja treu el cap des de l’hivern massa aviat. La manca de pluges i l’emergència climàtica en què ens trobem fan més que necessari anomenar la crisi ecològica i climàtica. Actuar, ser conscients de la terra que trepitgem, d’aquests arbres que s’assequen per primera vegada per la sequera però tot i així segueixen acollint nius i cuidant amb el propi cos les noves cries. Cosirando, com aquesta paraula tan bonica de l’aragonès que implica estar pendent, mirar, fer una volta per comprovar com estan l’hort, els animals, els altres. Cosirar, tenir cura, estimar.

Germana,

nosaltres

també som així. I venim d’això. Som nétes, filles, nebodes, germanes, mares… de tantes i tantes dones que no van tenir opció de decidir i van quedar a l’ombra. A l’obaga, fora de l’atenció i de la llum, carregant una motxilla enorme i pesada de cures, tasques domèstiques, camp, horta, animals, fills, germans… sense rebre res a canvi, amb les mans obertes i clivellades de treballar després de donar tota una vida per als altres que no existeix per a molts ni es té en compte, perquè no es valora ni es remunera com caldria. Som les branques d’aquestes dones arbre que van mantenir les cases dels nostres camps i els nostres pobles amb els seus mateixos cossos, i que avui malanomenen dones tot terreny i heroïnes rurals per amagar una situació gravíssima de masclisme i desigualtat.

Dones invisibles, als marges, a qui moltes vegades no tenim en compte en les nostres lluites sense empatitzar amb els seus temps i els seus ritmes… Dones que creiem germanes de tots els feminismes, diverses… i que necessitem reivindicar no només en els nostres pobles, sinó també a les ciutats, ja que el masclisme i la desigualtat són una infecció que arriba a tots els estrats de la nostra societat. Avui volem reivindicar. Pensar en elles. Anomenar-les. Per totes aquelles que van haver de deixar casa seva per força per un pantà o una repoblació forestal. Per aquelles que van haver de marxar fora del seu poble i treballar a la ciutat com a criades, cuineres, netejadores, cambreres, mainaderes, operadores de fàbrica… Per totes les dones que han seguit cuidant els seus des de la distància, aixecant un territori que no les ha anomenat ni recordat mai com es mereixen. Per aquelles que ja no hi són i ni tan sols van poder tornar. Per totes les que segueixen emigrant per buscar les oportunitats o els serveis que no troben en els seus pobles.

Per totes.

Per totes les que mantenen viva aquesta Espanya buidada que tant ressona als mitjans i que segueixen carregant la mateixa càrrega de cures en els nostres mitjans rurals sense els mateixos drets ni serveis bàsics que en altres punts de país. Són elles; som nosaltres, convertides en ciutadanes de segona, les que tenim cura d’allò que l’Estat oblida, d’allò que l’Estat ens pren. I volem que l’Administració no pensi només en satisfer les demandes de les ciutats, perquè nosaltres també necessitem serveis bàsics. Volem poder decidir si anar-nos-en o quedar-nos. Volem sobirania alimentària, ramaderia extensiva i agroecologia. Volem crear comunitats, mantenir-les, ajudar-nos sempre les unes a les altres. Sentir-nos reconegudes i recolzades.

Germana,

aquesta suor que hem heretat i carreguem és invisible,

però està present a cada hort,

a cada casa,

a cada escola,

en la mateixa terra.

Aquestes mans, que ningú veu i ningú calma. Aquestes mans que treballen la terra, cuiden els petits i els grans, bressolen el bressol, donen menjar, tenen cura dels animals i dels horts. Aquestes mans plenes d’històries, tradicions, oficis i paraules heretades a través de la veu. Una veu viva que si no tenim cura morirà amb les nostres avantpassades.

Aquestes mans que no van tenir opció i de les quals mai es van preocupar, i que van continuar malgrat tot teixint territori, famílies, comunitats i pobles.

Aquestes mans que es trenquen en silenci i sense protestar darrere de la barra del bar, que amaguen les dures condicions de les mariscadores, que saben de la triple discriminació de les nostres germanes migrants jornaleres, que coneixen la precarietat d’aquelles a qui les seves famílies van oblidar en algun lloc, i que volen acompanyar i donar aixopluc també avui a les nostres germanes trans. Aquestes mans que estan obertes per rebre i integrar totes les persones noves que vénen a viure als nostres pobles.

Avui, moltes dones del nostre medi rural no podran participar en els actes que hi ha preparats perquè no tenen opció ni ajuda possible: només la de quedar-se a casa o al camp i cuidar. Per elles, per la seva absència, per totes les injustícies que han portat sempre a sobre a les mans, per tot el que han fet per nosaltres; avui volem cridar, denunciar la seva situació, homenatjar-les, dir-los que som aquí amb les mans i la veu disposades. Som aquí. No esteu soles. Volem dir-vos que som també cau, un refugi, una xarxa: com les ovelles quan fa calor, que s’agrupen i es protegeixen els caps les unes sota les altres. Aquí estem, germanes.

Aquí estem per ser ramat. Un ramat infinit i divers.

Per cosirar les unes de les altres.

Perquè ja estem fartes que diguin que la nostra terra és buida, hi ha moltes mans invisibles de dones que la van mantenir i la mantenen viva.

Per un feminisme de totes,

per un feminisme de germanes que cuiden.

Per un feminisme de germanes de terra.

***

Pots adherir-te al nostre manifest aquí. Som ramat. Juntes, millor.

***
Text traduït per Elisenda Rovira.

La il·lustració és de Pilar Serrano. Podeu descarregar-vos-la per imprimir-la aquí.

Aquest any les amigues d’Ajuar comparteixen amb nosaltres la Jota de la Huelga perquè la cantem totes juntes.

(Aquest Manifest el van escriure Maria Sánchez i Lucía López Marco. Gràcies als consells i anotacions d’Elena Medel. I a tantes que heu fet arribar les vostres aportacions.)